És sabut que realitzar exposicions és una funció essencial en tot museu, perquè el contacte directe entre aquest i el públic es duu a terme a través d'elles. El Museu Escolar de Pusol sempre ha dedicat una atenció preferent a les seves exposicions i en aquest text parlarem de les que organitzem fora de les nostres instal·lacions en la dècada dels noranta, una vegada que el museu va ser reconegut. Encara que ja en els vuitanta el museu havia col·laborat amb senzills muntatges en l'antiga Fira Agrícola Industrial i Comercial (FAIC), les exposicions dels noranta mereixen ser abordades en conjunt, tenint en compte la seva importància i repercussió.

En efecte, va anar després del seu reconeixement oficial, en 1992, quan el museu va realitzar diverses exposicions en el centre d'Elx, esdeveniments que van rebre una important afluència de visitants. Entre generacions (1994), El carrer d'El Salvador (1996), El Cinematògraf (1998) i L'Escola a Elx (2000), van donar a conèixer les activitats desenvolupades en el museu, que s'aproximava ara al passat de la ciutat mostrant objectes del cinema o del comerç, amb tota la càrrega afectiva que això comportava per a un públic eminentment urbà. En la preparació d'aquestes exposicions sempre es va comptar amb l'ajuda de l'Ajuntament i, en dues ocasions, amb la col·laboració de la desapareguda Caixa d'Estalvis del Mediterrani, entitat que, entre altres actuacions, va posar a la nostra disposició la seva sala de la Glorieta.

La primera d'aquestes grans exposicions realitzades pel museu va tenir lloc, com s'ha assenyalat, en 1994. *Entregeneraciones va mostrar al públic una selecció d'oficis desapareguts, tant de l'àmbit rural com de l'urbà, els tallers del qual es van reproduir. El filat del cànem, l'elaboració del vi i de l'oli, la trilla o la caça també es van exposar en unes recreacions que van permetre la lectura contextualitzada de les peces. A més, es va muntar una aula o un habitatge que podríem considerar com a “tradicionals” (dècada dels cinquanta…). Entregeneraciones, en definitiva, va suposar la presentació del Projecte Pusol a la ciutat i, tal com es deia en El Setiet, mesos més tard, “[…] portem a la sala d'exposicions de la CAM una mostra del contingut del nostre Museu i, a través del seu relat, vam voler transmetre la seva intenció i filosofia”[1]. Aquesta exposició es va presentar al costat d'una carpeta de receptes de cuina, en la qual es descrivien alguns plats tradicionals de la zona, i un catàleg en el qual es desgranaven els orígens del museu i del projecte de l'escola integrada en el mitjà. El llibre introduïa, a més, les col·leccions del museu en una sèrie de breus capítols sobre la vida en el camp.

Dos anys més tard, en 1996, el museu va publicar un nou títol: El carrer d'El Salvador, petita història de les seves botigues i les seves gents. Amb motiu de la presentació d'aquesta obra es va preparar una singular exposició, en col·laboració amb els comerciants d'aquest carrer i amb l'Ajuntament de la ciutat. El carrer d'El Salvador, antic eix comercial d'Elx, havia anat llanguint amb el pas del temps, fins al punt que moltes de les seves emblemàtiques botigues ja havien baixat les persianes. Des de començaments de la dècada dels noranta, el museu ja havia mostrat interès a conservar fons d'aquests establiments. Sense abandonar el caràcter agrícola originari, el nostre museu evolucionava cap a l'entorn urbà d'Elx i la vida quotidiana de la ciutat irrompia ara com una nova línia d'actuació.

La presentació del llibre sobre aquest carrer va donar lloc al muntatge d'una exposició en ella, que per un dia va recobrar l'ambient dels seus millors anys. Durant unes hores, els antics comerços van tornar a obrir les seves portes i van engalanar els seus aparadors amb el seu millor gènere, aquell que van vendre en el passat. L'activa col·laboració d'els/les comerciants/as va ser decisiva per a la preparació d'aquest esdeveniment, en el qual es va posar en relleu la potencialitat del nostre museu per a il·lusionar a la gent i fer-la participar, fet que entroncava directament amb el concepte de ecomuseo i la seva projecció social. El llibre sobre aquest carrer, de disseny atractiu, es presentava en un estoig al costat d'una carpeta de làmines i en ell va intervenir el mateix equip de treball que en l'anterior. Dirigit per Fernando García i coordinat per María Dolores Peiró, la major part dels textos d'aquesta publicació va ser escrita per un inoblidable col·laborador, Francisco Pérez Soriano, droguer jubilat que durant cinquanta anys va regentar un dels establiments més populars d'aquesta via comercial, la drogueria Pérez Seguí. En una atapeïda síntesi, l'autor traçava un recorregut sentimental pel vell carrer que li havia vist néixer. Els seus records personals evocaven la vida quotidiana dels petits comerços d'antany, en un excel·lent treball del que podríem denominar gènere autobiogràfic o memorialista. La publicació es completava amb els dibuixos, records i vivències d'altres col·laboradors del nostre Projecte.

En 1998 es va realitzar El Cinematògraf, exposició que, com veurem, s'acostava a la cultura popular de tota una època. Fruit de la rehabilitació del Gran Teatre – avui centenari -, efectuada a principis de la dècada dels noranta, el museu va recuperar una important col·lecció d'objectes relacionats amb aquesta sala. El mobiliari i la cartelleria, sobretot, integraven uns fons amb els quals, a partir de llavors, el centre sempre va albergar el projecte de preparar una exposició. En 1998, com s'ha dit, amb motiu de la XXI edició del Festival Internacional de Cinema Independent, es va acordar preparar una mostra que complementés les projeccions.

Amb El Cinematògraf es va abordar la història del cinema a Elx, incidint en les pel·lícules de postguerra i a les sales on es van exhibir, ja desaparegudes en aquells dies. Per a això es va comptar amb la col·laboració d'alguns treballadors del sector, encara en actiu. Es va reproduir la taquilla, la cantina, el camerino i el pati de butaques d'aquells teatres-cinemes de mitjan segle XX. També es van exposar *afiches de pel·lícules i un ampli conjunt documental relacionat amb els cinemes més populars de la ciutat.

L'Escola a Elx (2000) va ser una de les exposicions més ambicioses preparades pel museu al llarg de la seva història. Donat el caràcter del nostre projecte educatiu-museístic, una de les nostres principals línies d'actuació sempre ha girat – i continua fent-ho - entorn del món de l'ensenyament. Com és sabut, el treball amb els nostres/as alumnes/as, així com la conservació de peces etnogràfiques sobre l'escola, és una activitat constant entre nosaltres/as. D'aquesta manera, el museu ha aconseguit reunir una excel·lent col·lecció d'objectes relacionats amb el món escolar, entre els quals destaquem mobiliari, parament, llibres escolars o fotografies. La importància d'aquestes col·leccions i la idiosincràsia del centre van confluir en la gestació de l'Escola a Elx. Igual que en els casos anteriors, en la preparació de l'exposició el museu va comptar amb la inestimable ajuda d'una sèrie de persones i institucions, entre aquestes últimes la de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, entitat que va patrocinar aquesta mostra.

Durant el seu procés de gestació, diverses mestres jubilades - col·laboradores del museu - van buscar antigues fotografies escolars dels col·legis de la ciutat i del camp. Els llaços familiars, professionals o de simple amistat i complicitat en el projecte els van obrir les portes de la col·laboració ciutadana. Es van recollir centenars de fotografies, la major part de les quals es va datar correctament; fins i tot, de moltes d'elles es va aconseguir la relació d'els/les alumnes/as i professors/as que apareixien. Una selecció de seixanta d'aquestes instantànies, ampliades i exposades segons un discurs cronològic, iniciava el recorregut de la mostra, que convidava al públic a reconèixer-se en elles.

Però l'exposició no sols va tractar sobre l'escola, sinó que es va orientar, igualment, cap al món de la infància en general. Al costat de la recreació d'una aula de postguerra, d'una petita biblioteca escolar i d'un taller d'impressió, el museu va presentar una secció dedicada als jocs i a les joguines, així com als còmics i a les publicacions infantils. De manera paral·lela es va editar un llibre que, coordinat des del museu, va comptar amb la participació d'especialistes universitaris en diferents matèries relacionades amb la història de l'ensenyament o la cultura material a l'escola. Aquesta obra col·lectiva bellament il·lustrada, de gran format i volum, plasmava el resultat del treball que el museu venia desenvolupant sobre l'escola des de temps enrere. El Museu Escolar publicava, a la fi, un llibre sobre l'escola i, en una certa forma, saldava el deute contret amb la seva pròpia història[2].

Autor: Rafa Martínez, director del Museu Escolar.

[1]El *Setiet. Butlletí Informatiu del Museu Escolar Agrícola de *Pusol, núm. 2, 1994, pàg. 46-47.

[2]Diari Informació, núm. 5.854, 28 de setembre de 2000, p. 12.